Una història sobre com els no-llocs esdevenen llocs.

El no-lloc és un escenari ambivalent on les persones són deshumanitzades. Generalment faciliten el moviment de persones entre llocs, però no són localitzacions on s'hi donen les principals activitats de vida, treball o oci. El no-lloc no és un problema en si mateix si ocupa només una àrea proporcionalment petita, però esdevé un problema quan existeix un dèficit de lloc, o un ratio molt petit de lloc - no-lloc."

 

Tenen els no-llocs una connotació negativa? Haurien de ser lloc tots els espais?

La línia entre lloc i no-lloc pot esdevenir borrosa. Alguns espais podrien ésser considerats un o l'altre depenent del seu ús al llarg del temps. Però, què succeeix quan s'emmarca un no-lloc? Canvia tal fet la seva definició? Té l'arquitectura quelcom a dir-ne al respecte? o la generació d'activitat? o la creació de diàlegs i interacció?
 

Prenem el projecte anterior com a punt de partida i el revisem des del principi per a poder dur-lo més lluny.

Es defineixen primer les situacions que es troben a cadascun dels patis generats per la retícula.

A més, a partir d'un estudi de l'espai públic en general, ens adonem de la importància de la dimensió humana a l'hora de formalitzar les ciutats, la seva interpretació i l'apropiació de l'espai que els ocupants n'efectuen són els que els hi aporten identitat.

​

I si?
"En el món real, com al teatre, actuar és un prerequisit. Tot i així, en certa forma, la llibertat creativa que comporta l'actuació en un escenari és en certa forma domesticat al tractar-se del món real. És aquesta condició de ficció- entendre les actuacions teatrals com a moments apart de la realitat-, el que permet als experiments teatrals ésser tan radicalment trencadors.

Però entenent que el teatre és tan real com la vida, i reconeixent que el llenguatge que empra per a comunicar-se -visual, auditiu, emocional- amb l'audiència, és el mateix llenguatge que emprem per a entendre'ns entre nosaltres a la realitat, per què no és el món real l'escenari on desenvolupar els nostres desitjos? Què succeïria si reemarquessim la realitat domesticada de l'espai públic en un emplaçament teatral d'intercanvi on col·lectivament poder dur a terme les nostres aspiracions? Esdevindria llavors la ficció realitat i viceversa?"

*Close, closer, Curator: José Esparza Chong Cuy.

​

A partir de diverses referències remarquem la importància del factor humà en la formalització dels espais i la transformació d'aquests en llocs.

Així doncs, qui som nosaltres, arquitectes, per a predefinir o establir condicions? Si les persones per si mateixes són capaces de dur-ho a terme, qui som per a dir "això hauria de ser així"? Estem realment millorant els espais o tallant la creativitat dels altres assumint que la nostra proposta és millor solució?  Està el paper de l'arquitecte en crisis?

L'objectiu és posar en dubte, excitar i provocar per tal de presentar una proposta per a una narrativa alternativa de la pràctica espacial.

Així doncs, la resposta és que els arquitectes no són necessàriament arquitectes i l'arquitectura no és necessàriament un objecte oonstruït. Cal considerar la vida més enllà dels edificis. L'entorn, economia i societat. Una comunitat interconnectada que requereix una resposta nova i intel·ligent a les qüestions de l'espai cívic.

Cal observar aquests llocs, apropiar-nos-en, determinar-hi usos que encoratgin la interacció entre persones sense tenir en compte les seves circumstàncies socials o econòmiques, a partir d'un sentit de comunitat on tothom és inclòs i del que tothom en forma part.

​

Tornant al concepte de què fa un espai lloc, establim l'equació on y és el lloc, x el no lloc. A partir de la variable (a+b), que correspon als aparells físics i no-físics, un no-lloc pot esdevenir lloc. Aquestes variables són:

​

a. No físiques:

/Condensadors d'Activitat: es defineixen les noves connexions a establir. Aquestes es materialitzen a partir d'una retícula que emmarca els no-llocs formant patis i que s'adapta a la topografia de l'emplaçament. Els punts on les connexions interseccionen esdevenen centres dels quals creixen les torres. I la resta... verd. La tipologia en altura permet +programa en -impremta, a més de compacitat, diversitat i activitat.

/La Col·lisió: Kista i Sollentuna representen dues realitats diferents. Així doncs, les seves necessitats seran també diferents. En una primera fase es planteja que el programa corresponent a Sollentuna se situarà a la banda de l'autopista corresponent a Kista i al revés pel que fa a l'altra banda. Al mig s'hi situarà l'activitat comuna. D'aquesta manera es força els habitants d'ambdues bandes de l'autopista a creuar aquesta i es preveu que, a la llarga, tal distinció entre usuaris deixi d'existir. El programa queda definit com a "a" el corresponent a Sollentuna, "c" el de Kista i "b" el mixte (més endavant "a" i "c" passaran a ser "b"), així com també es defineixen les variables d'aquest programa que seran les franges horàries (entre setmana i caps de setmana), els usuaris i les funcions.

​

b. Físiques:

Preparar l'espai de manera que pugui ésser ocupat, però recordant que els usuaris són els que realment el definiran. Com fer "res"?

Una sèrie d'espais són "recolonitzats" oferint als ocupants diverses possibilitats d'usar-los i interpretar-los. No es tracta de restringir sinò d'inspirar, plantjar un "això és possible".

/Forma: el mateix element adquireix diverses formes aportant diverses funcions. Comença com a camí, s'eleva lleugerament per a marcar un envolvent que més endavant esdevé estança per a acabar com a coberta.

Camí , Envolvent . Estança . Coberta 

/Element: Unitat de fusta, en dues dimensions 16x43x70 i 27x43x70. Les proporcions s'han determinat a partir de l'escala humana, de manera que l'element pugui adoptar funcions diverses depenent de com es posicioni i es combini.

​

Múltiples usuaris aporten múltiples interpretacions, que comporten múltiples programes.

​